psicopoètics

Al Manifest he inclòs un parell de paraules extranyes, transcultural (persones) i floculada (societats). Ah, i pinniforme. El cas és que m’agrada experimentar amb les paraules, i quant més extranyes, millor, mira, digue’m agossarat.
Cada paraula és com un xicotet cristall de neu o de sal que ens descobreix no sols a ella mateixa sino a tot el plànol dimensional en què s’inscriu, una princesa perduda que ens parla de la seua vastíssima ascendència, de les vivències i conceptes de generacions que han convergit per definir-la.
I hi ha certa màgia, certa solemnitat en el fet de reinventar-se les paraules, hibridar-les, pastar-les i engendrar noves criatures, dipositàries de nous cristalls que van apareguent a la ment col.lectiva.
Notenroyessscharlesboyerr…
Floculada: de flocs, “copos” en castellà. Quan es talla la llet, es flocula, passa de ser una emulsió en aigua a que el greix i les proteïnes s’agrupen en flocs.
La terra argilosa és densa, plàstica, mal.leable. El fang amb que es fan les gerres,  etc. Ara bé, si eixa terra té matèria orgànica el que passa és un procés de floculació: les mol.lècules d’argila perden part de l’electricitat estàtica que les unia i s’agrupen en flocs. Resultat: no podem donar-li la forma que vullgam, o aquesta forma es desfà en poc temps. En canvi, aquesta terra més solta és excel.lent per a la vida: es torna suau i esponjosa, els talps, cucs i arrels la poden travessar i viure en ella sense dificultats, bilions de microorganismes sintetitzen aliments i milers de compostos químics que l’argila pura no pot ni somiar.
Societat massificada: fàcilment manipulable, carent de vida. Societat amb petits grups: indomenyable, vibrant de vida i creativitat.
Seguiré demà. Y la próxima semana… hablaremos del gobierno!Puupupu, pupupupupuuupupu…

powered by performancing firefox

Se m’oblidava: el tema del patriarcat venia a compte de la culpa, i de la qüestionable relació unidireccional botxí-víctima, que sembla més bé cíclica o pendular.
En realitat, la queixa i la rebelió són estats que diuen “eh, estàs incomplint la teua promesa, frustrant les meues expectatives, tú tens el poder de canviar les coses, de protegir-nos, i no ho fas!”. A quí va dirigida aquesta queixa? A algú amb molt de poder. A algú de qui necessitem aprovació i protecció: al papá!!!!!

Lo del cruasán és per l’acudit de la tenia, que ja vos contaré, si no el sabeu.

powered by performancing firefox

 Hi ha una dita suposadament alliberadora dels anys ‘60: “la llibertat està a la punta d’un fusell”.J.M. Müller, autor de textos sobre no-violència, la comentava dient que no era molt bon plantejament quan resulta que els fusells els ténen altres.
Una altra dita, aquesta treta de la teràpia: “el problema està en la solució, i en la solució està el problema”.
Tot açò és un pròleg al que vull comentar: la cultura de les persones que volem canviar les coses ve majoritàriament d’uns plantejaments ideològics que van ser creats al segle xix, en franca oposició a la cosmovisió cristiana i tradicional.
Parle d’anarquisme,socialisme, comunisme. Però, com sap qualsevol que hasca passat per un procés gestàltic, no hi ha prou amb rebutjar una cosa per desfer-se’n de la seua influència. Cal abans integrar-la per poder després desidentificar-se. És a dir, identificar-se primer profundament per connectar amb l’essència, allò que té de bo per donar-nos. En altre cas, allò no-digerit quedarà en nosaltres com una interferència.
Així, tornant a avuí, sembla que encara no hem sabut desenvolupar, a nivell d’ideari col.lectiu, una alternativa a la culpa i al pecat, inclús que en gran part els discursos d’esquerres descansen sobre aquestos conceptes, buscant als pillastres malvats que ténen la culpa. Açò té uns quants desavantatges:

1. El primer, com diria Müller, és que afirmem una visió del món en la qual no tenim poder, el ténen altres. En els termes que definim el problema queden definides (limitades) també les solucions possibles.
2. El segon, és que ens convertim en botxins potencials d’aquells a qui veiem com a botxins. Si la responsabilitat del que em passa la té altre, això genera ràbia i impotència.  La violència és conseqüència directa de la impotència. La paraula “víctima” implica botxí.
3. Si la els sentiments de ràbia, de impotència i la violència (o almenys hostilitat) que se’n deriva fóren bases adequades per canviar les situacions de sofriment, cabria pensar en acceptar els horrors de la guerra com a mal menor en pro d’un món on hi hauria menys sofriment gràcies a aquest sofriment anterior. Però la història en general, i la història de les nostres relacions en particular, ens mostra a les clares que la violència és un remei amb massa efectes secundaris: un dels pitjors, la seua tendència a consolidar-se com a model de relació.

Per poder oferir una alternativa, cal recordar que cada estat emocional/existencial genera una classe específica d’idees, de conceptes i concepcions del món, que al seu torn generen una gama limitada d’altres pensaments, d’estats i d’accions, tal com les llavors alternen llur existència amb les plantes desenvolupades.
Així, com deia Osho, “Si el que penses ve d’un bon sentiment, tens raó. Si ve d’un mal sentiment, no la tens”. “Bo” i “mal” no ténen ací un sentit sols moralista,sinó més ampli: aquella emoció o estat que ens fa sentir i actuar amb profit, que ens és plaent i ho és als altres, podem dir que és “bo”. Aquella que ens és dolorosa o insuportable, que ens fa sentir i actuar i relacionar-nos de formes destructives, podem dir que és “mal” ( provisionalment: Gurdjieff deia que “el diable no sap per a Qui treballa”).
Continuem construïnt l’alternativa als conceptes de culpa i pecat, i a les idees i praxis que se’n deriven:
Hi ha una idea, provinent de l’existencialisme, que sol ser acceptada i rebutjada alhora: som éssers lliures, i autodeterminats. “Ah, si… doncs molt bé. Què? que jo he triat un treball horrorós, pagar un lloguer astronòmic, viure en un món cruent? Que els pobres són pobres perquè volen? Ni de conya!”. La qüestió és, som autodeterminats al mateix temps que no tenim els coneiximents necessaris per fer efectiva aquesta autodeterminació. És igual que un potret recent nascut, els seus moviments torpes reflexen una fase del desenvolupament on el cos ja està format i és independent mentre que el sistema nerviós no és encara “amo”.  I si ens plantejarem els problemes humans no com l’excés de poder d’alguns sinó com la carència de poder de molts? Aleshores, més enllà de l’apagar focs puntuals sense un sòlid rerefons ideològic (que és el que fa avuí l’esquerra europea en tot el seu arc) la recerca de solucions, el treball, se centraria en dotar la població dels recursos que els falten per definir i exercir una “quota natural”, el seu “cercle de poder”. Aquestos recursos no són econòmics, fonamentalment: sense la construcció d’una cosmovisió sòlida, l’augment de sou va a la tele de plasma o al tuning del carro, no a fer una cooperativa.

powered by performancing firefox

Manifest del
Cercle d’Estudi

(El que segueix és un esborrany. Qualsevol crítica constructiva serà benvinguda!)

Visió, valors i missió.
1. Visió: un món sense guerres, sense carències bàsiques ni grans desigualtats, ecològicament respectuós; un món de persones transculturals¹, creatives, connectades i plenes de recursos, organitzades en societats plurals i floculades².
2. Valors: l’ecologia, cobrir les necessitats bàsiques (pau, aliment…), la democràcia profunda, la realització del potencial de les persones, l’existència plena i significativa. Qualsevol altre criteri o consideració es subordina a aquests valors.
3. Missió: Fomentar una cosmovisió capaç de donar resposta als reptes plantejats. Transformar els individus i la societat envers els esmentats valors.

Principals idees-referent:

1. Ni les posicions ideològiques ni el treball sobre els símptomes no són suficients per produïr alternatives reals. Cal un treball emocional i existencialment compromés amb les pròpies limitacions per construïr una cosmovisió genuïna, consistent, útil, poderosa i “encomanadissa”.
2. El dibuix d’aquesta cosmovisió, i llur traducció en un conjunt de creences, codis, habilitats i actes és la clau dels canvis que volem.
3. La utopia és possible. Hi ha la voluntat, els coneiximents, els mitjans. El més factor més determinant per a que els canvis cristalitzen és una cosmovisió nova (o diverses), assumida per una massa crítica de la població.
4. L’activitat del Cercle no va en contra de res ni de ningú, justament, la integració creativa és el principal pilar de la transculturalitat. Entenem que l’acusació (i els anàlisis i pràctiques que se’n deriven), en tant que genera odi i impotència, són més part del problema que de la solució.
5. No ens considerem portadors de cap “cofre de les essències”; rebem i potenciem la senyal de tendències incipients a l’imaginari col.lectiu.

Objectius:

a. Desenvolupar aprocediments que donen a les persones:
i. autogestió emocional, mental i existencial,
ii. un profund sentit d’identitat i compromís,
iii. la capacitat de fer anàlisis creatius i desenvolupar paradigmes generatius,
iv. organitzar-se i relacionar-se socialment i
v. el poder de transformar la col.lectivitat i a u/na mateix.
b. Practicar i integrar aquests procediments, al més acuradament possible.
c. Difondre el Cercle i llurs activitats. Estudiar “protocols de reproducció” dels cercles, com cèl.lules autònomes. Produïr materials pels media (llibres, radio…). Popularitzar llurs plantejaments, permetre la difusió dels materials produïts pel Cercle.

Mitjans i estratègia

1. Estratègia.
a. L’activitat principal és el taller: sessions on es treballa amb un o més enfocaments, tècniques o continguts específics. Per exemple, la “corrent d’imatges”, la creativitat musical, literària, l’el.laboració de somnis, el diari creatiu, valors i manifests personals i grupals, els jocs cooperatius, xarrades i col.loquis, les visualitzacions, dinàmiques de grup, cine-fòrum o cineteràpia, arteràpia, culturateràpia, elaboració de perspectives socials, elaboració de perspectives existencials… (Hi han algunes activitats fonamentals que es detallen més avall)
b. Amb el treball individual son els dos mitjans principals.
c. Difondre materials de qualitat als media, que prestigien el Cercle. Així mateix, tindre cura del que es fa en nom del Cercle.
d. Explorar les possibilitats que ofereix internet (penjar continguts, convocar, fòrums, P2P, entorns virtuals, xats…)
e. Qualsevol plagi, contagi o similitud(agi ) de plantejaments podrem considerar-lo un èxit col.lectiu.
f. Quan es tinguen els mitjans, plantejar campanyes de difusió en població marginada o amb dificultats.
g. Mesura dels resultats i reajustament dels procediments i estratègies.

2. Mitjans: en principi, comptem amb dues “Cases d’Estudi”, espais on es poden desenvolupar les activitats. En un futur immediat ens dotarem de pàgina web. Com a “capital intel.lectual”, junt al que sabem fer cadascú, demanarem a especialistes en determinats camps que ens ensenyen. Qualsevol membre pot proposar i organitzar una activitat, sempre que concorde amb els propòsits del Cercle.

Formes de treball
En tallers d’un dia, que es repetirien unes setmanes més tard per comentar experiències i afinar. Això seria vàlid per les tècniques bàsiques: 1relaxació, 2positivació 3image streaming, 4diari creatiu.
Entre tallers, fer cine fòrums, música, berenars…
Per a un 2º nivell, meditació, role-playing, creativitat, diàleg creatiu, missió, visualitzacions, somnis.
A partir d’ací, s’estarà en un bon punt per elaborar perspectives teòriques, aprofundir amb gestalt, meditació, dinàmiques socials, etc., i reproduïr “cerclets”.

Notes
1: té dos sentits, un “trans- horitzontal”, en el sentit de que siga un invent assimilable pel màxim ventall de cultures, idiosincràcies i tradicions; i un “trans- vertical”, afavorit per l’anterior, que fa referència a que les persones tinguen la seua identitat i valors més enllà de les circumstàncies socials.
2: Breument, floculada fa referència a “organitzada entorn a multitud de microsocietats: associacions, comunitats, cooperatives…”. A una entrada posterior del blog hi ha una descripció amb més detall.